Blau de metilè per a l’exercici i la recuperació: què s’ha mesurat realment

El març de 2022, una corredora de marató d’elit va publicar una recomanació patrocinada d’una pastilla per xuclar de blau de metilè, afirmant que «pot ajudar a millorar la concentració, la resistència i el son» i que la prenia abans d’entrenaments exigents. Aquella mateixa setmana, metges citats a la premsa nacional van descriure la tendència més àmplia com a influenciadors que ingerien producte de neteja d’aquaris. Cap de les dues posicions respon a la pregunta que realment es fa un corredor.

Algú ha administrat blau de metilè a persones i ha mesurat quina distància recorrien, a quina velocitat o com es recuperaven? Les cerques per a aquest article no van localitzar cap estudi controlat amb humans que inclogués un resultat de rendiment físic o de recuperació. El rastre de citacions conté tres espècies animals, diverses preparacions de laboratori i un compost que ni tan sols és blau de metilè.

La resistència, la recuperació i el mecanisme són afirmacions diferents

Un marcador pot evolucionar en direcció contrària al rendiment, o canviar sense que el rendiment canviï gens. No és un detall tècnic: és exactament el patró que apareix en l’estudi sobre blau de metilè i exercici més citat.

L’estudi amb gossos va utilitzar un colorant diferent

L’article més citat sobre el blau de metilè i l’exercici és l’estudi d’Imai i col·laboradors de 1986 amb gossos conscients en una cinta de córrer. Va comprovar si l’augment del cabal cardíac durant l’exercici depèn de l’estat redox dels teixits, utilitzant el que l’apartat de mètodes descriu com a «4 mg/kg de blau de metilè nou clorur de 3,7-bis(etilamino)-2,8-dimetilfenazotoni, Eastman Kodak Company». El blau de metilè nou és un colorant tiazínic diferent, amb dos grups etilamino allà on el blau de metilè té dos grups dimetilamino, conegut sobretot com a colorant de reticulòcits. Un resultat obtingut amb aquest colorant no és un resultat obtingut amb blau de metilè.

L’estudi continua sent rellevant, perquè és la demostració més clara que un marcador i la fisiologia poden variar independentment. Els gossos van córrer dues etapes de 20 minuts a 2.5 i després a 5.0 mph, amb un pendent del 6 per cent. L’exercici va duplicar el cabal cardíac i va multiplicar per entre tres i quatre el consum d’oxigen de tot el cos en tots dos grups. En el grup amb solució salina, la relació lactat/piruvat arterial va augmentar de 6.0 a 9.97. En el grup tractat no va augmentar.

Totes les mesures funcionals es van mantenir sense diferències. La freqüència cardíaca, la pressió arterial, la contractilitat del ventricle esquerre i les catecolamines plasmàtiques van augmentar de manera idèntica en tots dos grups, i la relació entre el cabal cardíac i el consum d’oxigen de tot el cos era estadísticament indistingible. Els autors conclouen que els canvis en la relació «no estan relacionats causalment amb l’estimulació circulatòria que es produeix durant l’exercici lleu o moderat».

La relació és menys concloent del que sembla. Va disminuir perquè el piruvat va augmentar de 0.14 a 0.38 mmol per litre, mentre que el lactat també va augmentar de 1.05 a 2.85 mmol per litre. En els gossos que van rebre el colorant en repòs, el consum d’oxigen va augmentar lleugerament, el pH arterial va augmentar i el diòxid de carboni va disminuir, canvis que els autors qualifiquen de «similars» als del 2,4-dinitrofenol, un desacoblador mitocondrial. El protocol fixava la velocitat, de manera que cap gos no va córrer fins a l’esgotament.

L’estudi de natació amb rates i la seva dosi

El resultat de rendiment més sòlid en animals és l’experiment de Peng i col·laboradors de 2025, publicat a Frontiers in Behavioral Neuroscience. Les rates van nedar durant deu nits consecutives amb pesos equivalents al 3 per cent del pes corporal lligats a la cua, almenys dues hores per nit, fins a un punt d’esgotament definit mitjançant una puntuació. Després de cada sessió, un grup va rebre blau de metilè per via intranasal i un altre va rebre solució salina per la mateixa via. Les rates tractades van nedar més temps abans de complir els criteris d’esgotament, es van moure més en la prova de camp obert l’endemà, van mostrar menys comportaments semblants a l’ansietat i van presentar menys pèrdua neuronal, alteracions de la mielina i fragmentació mitocondrial a l’hipocamp i al cos estriat.

La dosi s’omet habitualment quan es relaten aquests resultats. Una solució a l’1 per cent equival a 10 mg/mL; es van administrar deu microlitres a cada fossa nasal, de manera que el total era d’uns 20 microlitres, o 0.2 mg per rata i sessió. S’escull la via intranasal per arribar al cervell a través de les vies olfactòria i trigeminal, i els autors indiquen que el seu estudi «no va mesurar reaccions oxidatives, inflamació ni nivells hormonals al cervell i al plasma». El pas següent que recomanen és estudiar «els efectes globals de la suplementació amb MB abans de l’exercici».

Això és el que un corredor voldria que es posés a prova. Aquest protocol administrava el compost després de l’esforç, per limitar el dany. Nedar més temps l’endemà en un model de rates esgotades és una troballa sobre la recuperació, no una troballa sobre un humà entrenat que pren una dosi abans d’una sessió.

D’on va sortir la paraula «resistència»

L’estudi amb ratolins que se sol descriure com una demostració de millora de la resistència és el treball de Gureev i col·laboradors de 2016, publicat a Neuroscience Research. Els ratolins van beure aigua amb blau de metilè a 15 mg/kg al dia durant 60 dies. La «resistència física» correspon a la prova de la corda, o de les barres horitzontals, que puntua conjuntament la força de prensió, la coordinació motora i l’equilibri. Els ratolins de mitjana edat no tractats van obtenir una puntuació d’1.17; els tractats, de 2.23, pròxima al nivell dels adults. Els ratolins adults no van millorar en cap mesura.

El consum d’oxigen en repòs va augmentar aproximadament un 15 per cent. La producció de peròxid d’hidrogen als mitocondris cerebrals va augmentar de 94.9 a 176.7 pmol per minut i mil·ligram de proteïna. L’ADN mitocondrial es va multiplicar per 2.3. Això és un augment de la renovació mitocondrial en animals que envelleixen, amb la senyalització oxidativa que la impulsa. No és una demostració que un esportista sa aniria més ràpid.

Els experiments cel·lulars i els seus límits

Louters i col·laboradors van comunicar el 2005 que el blau de metilè activa el transport de glucosa a través de GLUT1 en cèl·lules de fibroblasts L929, fins a un 800 per cent a 50 micromolar. Un estudi de seguiment de 2008 va mostrar que la metil-beta-ciclodextrina s’uneix directament al blau de metilè i en bloqueja l’efecte. És una troballa sobre una línia cel·lular, que mai no s’ha demostrat en múscul esquelètic.

El mateix mecanisme és objecte de debat

En l’estudi de Tretter i col·laboradors de 2014 sobre mitocondris aïllats de cervell de conill porquí, el blau de metilè a concentracions de 100 nanomolar a 1 micromolar va augmentar el consum d’oxigen en repòs, va restablir el potencial de membrana i la producció d’ATP quan s’inhibia el complex I o el complex III, i va augmentar la producció de peròxid d’hidrogen. Un punt crucial és que «la respiració estimulada per ADP no es va veure afectada per MB amb cap dels substrats» provats. La respiració acoblada màxima, en la qual es fonamenta una afirmació sobre l’exercici, no va augmentar.

En l’estudi de seguiment de Gureev i col·laboradors de 2019, el mateix laboratori que havia obtingut el resultat amb ratolins va trobar que el blau de metilè «no aconsegueix restablir el potencial de membrana ni la respiració inhibits per l’antimicina» en mitocondris cerebrals de ratolí, i va concloure que l’acceptor d’electrons és el lloc Qo del complex III, i no cap component posterior. La imatge simple del colorant transportant electrons més enllà d’un bloqueig de la cadena respiratòria no es confirma en totes les preparacions.

Res d’això no descarta un efecte en humans. Sí que significa que l’argument basat únicament en el mecanisme, en què una química mitocondrial plausible es tracta com si fos un resultat, té problemes dins del mateix mecanisme.

Dos problemes de disseny que un assaig amb humans hauria de resoldre

És difícil mantenir l’emmascarament amb el blau de metilè. Tenyeix l’orina de blau verdós i les persones se n’adonen. L’assaig creuat de 2017 sobre el trastorn bipolar ho deia directament: «Vam escollir aquest disseny perquè el blau de metilè canvia el color de l’orina i, per tant, no podíem utilitzar un placebo tradicional». Aquell assaig comparava una dosi baixa amb una d’alta, en lloc de comparar-la amb una pastilla inert.

El problema és més greu en la recerca sobre l’exercici que en gairebé qualsevol altre àmbit, perquè l’esforç percebut i el rendiment en una contrarellotge responen fortament a les expectatives. Un assaig que no pot mantenir l’emmascarament dels participants ha mesurat tant una creença com un fàrmac.

Hi ha una solució documentada. L’assaig aleatoritzat de neuroimatge de 2016 amb 26 adults sans va administrar 280 mg de blau de metilè de grau USP, uns 4 mg/kg, o un placebo de colorant alimentari blau FD&C núm. 2 en càpsules opaques idèntiques, i va demanar als participants que orinessin abans de l’administració, però no després, «per evitar comprometre l’emmascarament a causa de qualsevol coloració de l’orina».

El segon problema és la dosi i la via d’administració. El blau de metilè oral s’excreta parcialment per l’orina, i l’exposició cerebral després de l’administració oral és aproximadament la meitat de la que s’obté després de l’administració intravenosa, tal com assenyala el grup de Gureev quan cita el treball farmacocinètic de Peter i col·laboradors. L’administració intranasal en una rata no es pot extrapolar a una càpsula, i l’interval de dosis en humans dels treballs publicats és de 0.5 a 4 mg/kg; l’assaig de neuroimatge de 2016 assenyala l’efecte contrari per sobre de 10 mg/kg.

Els estudis amb humans mesuren una altra cosa

Dos experiments controlats amb humans apareixen en les exposicions d’aquest tema, i cap dels dos no va mesurar l’exercici. En l’assaig de neuroimatge de 2016, el temps de reacció en una tasca de vigilància no va mostrar cap interacció significativa entre el fàrmac i el temps: amb placebo va passar de 230 a 220 mil·lisegons, i amb blau de metilè, de 230 a 230 mil·lisegons, P = .43. En un estudi de 2023 amb administració intravenosa en vuit dones sanes, tant el flux sanguini cerebral com la taxa metabòlica cerebral d’oxigen van disminuir en lloc d’augmentar. La guia de l’evidència sobre energia i fatiga tracta tots dos estudis.

Si tot i així decidiu provar-lo

Un autoexperiment no demostrarà l’eficàcia, però es pot registrar prou bé per evitar enganyar-vos. Anoteu el producte i el lot, la via d’administració, el moment de la presa abans de l’entrenament, la sessió exacta amb la distància o la càrrega, l’esforç percebut en una escala numèrica, el son, la cafeïna i qualsevol medicació, així com el dolor muscular de l’endemà i el rendiment a les 48 hores en el mateix tipus de sessió. Després repetiu les mateixes sessions sense prendre’n.

Una persona que fa el seguiment d’una sola variable no pot separar l’efecte d’un fàrmac de la forma física, la motivació, el temps meteorològic i la variabilitat habitual de l’entrenament. La part subjectiva és la que més probablement induirà a error.

El blau de metilè també comporta riscos que no tenen res a veure amb el rendiment. Inhibeix la monoaminooxidasa A, fet que el situa en l’àmbit de les interaccions amb antidepressius prescrits i altres medicaments serotoninèrgics, i està contraindicat en cas de dèficit de G6PD pel risc d’anèmia hemolítica. La guia de seguretat tracta tots dos aspectes, i la guia d’interaccions farmacològiques organitza les qüestions sobre medicaments per classe. Si competiu sota normes antidopatge, consulteu les normes en lloc de confiar en l’afirmació d’un venedor.

El material és una variable en tots els estudis anteriors

Cada dosi descrita aquí era una quantitat mesurada d’un compost especificat. Una ampolla d’un venedor no verificat no és això. La conformitat amb la monografia USP és l’estàndard que un comprador pot comprovar, i el material que no hi és conforme probablement és de grau tèxtil, que pot contenir impureses orgàniques com Azure B, dissolvents residuals i metalls pesants en concentracions que una especificació farmacèutica limita. Què acredita i què no acredita la designació USP explica el grau, i els mètodes d’anàlisi d’impureses expliquen què busca un laboratori.

La majoria dels venedors que descriuen un producte com a analitzat per tercers només hi busquen metalls pesants, i després presenten aquest únic conjunt de proves com si complís tota l’especificació. Blupreme comprova l’especificació USP completa: identitat, puresa, impureses orgàniques, dissolvents residuals, impureses elementals, residu de calcinació, límits microbians i endotoxines bacterianes. Cada lot s’envia amb un certificat d’anàlisi, i llegir-lo correctament significa comprovar que el número de lot i el laboratori corresponen a l’ampolla que teniu a les mans.

En resum

Cap estudi controlat amb humans no ha mesurat l’efecte del blau de metilè sobre la resistència, la velocitat, la força o la recuperació. L’estudi amb gossos citat per un efecte sobre el lactat va utilitzar un colorant diferent i no va trobar cap diferència de rendiment. L’estudi de natació amb rates va administrar 0.2 mg per via intranasal després de l’esforç. L’estudi amb ratolins que hi ha darrere de la paraula «resistència» va utilitzar una prova de prensió i coordinació en animals que envellien, i el mecanisme és objecte de debat en la literatura sobre mitocondris.

Això deixa un mecanisme plausible, un conjunt de resultats d’estudis petits amb animals, un problema de disseny d’estudi amb una solució documentada i cap dada de rendiment en humans. La revisió de l’evidència sobre beneficis en humans situa les afirmacions sobre l’exercici al costat de la resta de la literatura sobre humans, i la biblioteca de recerca indexa els estudis que hi ha darrere de cada afirmació.

Si us esteu entrenant per a algun objectiu, la variable que té l’evidència més sòlida al darrere és l’entrenament mateix.