Article
La història del blau de metilè: de colorant a medicament i recerca

El blau de metilè va arribar a un pacient abans d'arribar a una farmàcia.
L'informe de 1891 de Paul Guttmann i Paul Ehrlich sobre l'ús del colorant en la malària conté dos gràfics de temperatura. El segon abasta del 13 de juliol al 5 d'agost, amb el tractament anotat al marge dia per dia. Les entrades del 18 i 19 de juliol diuen "1 × 0,05 Methylenblau". Els dies següents indiquen cinc i set dosis de la mateixa quantitat, i el 22 de juliol ja s'hi havia afegit una petita quantitat de quinina. La línia de febre, que oscil·la entre 37 °C i 39.5 °C durant la primera meitat del gràfic, s'aplana després que aparegui el colorant i es manté entre aproximadament 36 °C i 37.5 °C durant les tres setmanes restants.
El pacient era un dels dos descrits a l'article com un servent domèstic i un mariner. El compost que van rebre havia estat un colorant tèxtil comercial durant quinze anys, i tots dos figuren entre les primeres persones de qui consta que van ser tractades amb un fàrmac completament sintètic dirigit a un organisme específic.
Primer va arribar el colorant
El primer colorant sintètic amb èxit comercial va ser creat per William Henry Perkin el 1856. Perkin tenia divuit anys, treballava en un laboratori domèstic durant unes vacances de Pasqua i intentava sintetitzar quinina. En lloc d'això, va obtenir un residu negre, el va dissoldre i va descobrir un color que es fixava brillantment a la seda. El va patentar l'agost de 1856 i, a finals de 1857, ja tenia una fàbrica que subministrava colorant a una tintoreria de seda de Londres.
El 1875 Adolf von Baeyer va sintetitzar un colorant vermell i el va anomenar eosina, d'Eos, la paraula grega per a l'alba. El 1876 Heinrich Caro, aleshores director del laboratori de Badische Anilin- und Soda-Fabrik, va desenvolupar el blau de metilè amb Baeyer com a colorant basat en anilina per al cotó. La seva estructura química no es va establir definitivament fins aproximadament nou anys més tard.
Aquest origen encara és visible en la manera com s'anomena la substància. "Blau de metilè" és un nom comercial procedent del catàleg de colorants, no una descripció química. El compost al qual fa referència és el clorur de metiltionini, i les diferències entre el nom, la sal i els seus hidrats són importants tan bon punt algú pesa el material o llegeix una especificació.
La tinció va fer de pont
El camí des de les tintoreries fins a l'hospital va passar pel microscopi, i va començar abans que existís el blau de metilè. Wilhelm Erb va ser la primera persona a aplicar un colorant sintètic a la sang, utilitzant àcid pícric el 1865, i va observar un patró reticular dins d'alguns glòbuls vermells.
La tesi doctoral de Paul Ehrlich de 1878 comparava la tinció histològica amb la tintura de tèxtils i sostenia que totes dues eren reaccions químiques. Treballant amb Robert Koch sobre el bacil de la tuberculosi, va classificar els colorants d'anilina en classes àcides i bàsiques i va establir que cada classe tenyia parts diferents d'una cèl·lula. El 1880 va barrejar les dues: una solució saturada de blau de metilè abocada en fucsina àcida fins que el sobrenedant quedava clar. El resultat, que va anomenar neutralen Farbkörper o tinció neutra, produïa tres colors en lloc d'un, revelava grànuls en les cèl·lules polimorfonuclears que abans no eren visibles i va fer possible el primer recompte diferencial de leucòcits. Com que aquests grànuls captaven els dos components de la barreja, Ehrlich va encunyar la paraula neutròfil per a les cèl·lules que els contenien.
Dos anys més tard, Koch va utilitzar blau de metilè per detectar el bacil de la tuberculosi, i el 1883 Ehrlich en va millorar el mètode. El 1886 va publicar un altre tipus d'observació: va injectar el colorant en animals vius i va comparar amb quina intensitat l'absorbia cada òrgan, i va concloure que tenia una afinitat marcada pel cervell i el teixit nerviós. Va atribuir aquesta afinitat al cicle d'oxidació-reducció del colorant, que havia observat l'any anterior. Aquest cicle també explica per què una solució de blau de metilè perd el color quan es consumeix l'oxigen i el recupera quan torna a entrar-hi aire. Els experiments que van mesurar per primera vegada les conseqüències d'aquest cicle pertanyen a una dècada posterior, i el mecanisme en si és un tema diferent de la història.
El paràsit i el nucli porpra
Alphonse Laveran va descobrir el paràsit de la malària el 1880 examinant sang fresca sense tenyir. Per observar-lo sistemàticament en un frotis sec calia una tinció, i les tincions de l'època només produïen vermell i blau.
El 1888, el patòleg polonès Czesław Cheçinski va substituir la fucsina àcida per eosina i va produir una barreja de blau de metilè i eosina. El cas en què es basava el seu mètode era el d'un soldat que havia mort de malària el 30 de setembre de 1887. En les extensions de sang, Cheçinski va observar formes blaves semblants a margarides, avui identificades com a Plasmodium malariae, i formes falciformes, avui identificades com els gametòcits de Plasmodium falciparum. El resultat va posar fi alhora a dues explicacions rivals de la malaltia: la teoria del miasma i l'afirmació d'Edwin Klebs i Corrado Tommasi-Crudeli que la malària era causada per un bacteri.
El paràsit era visible. El seu nucli no, cosa que deixava oberta la qüestió de la seva naturalesa. Ernst Malachowski, metge a Breslau, va resoldre aquest problema primer per accident i després deliberadament. El 1889 va observar una tinció diferencial del nucli del plasmodi en una preparació i no va poder reproduir-la. Acidificar el blau de metilè no va ajudar. Alcalinitzar-lo amb bòrax produïa l'efecte cada vegada. Va demostrar públicament la tècnica el 15 de juny de 1890 i la va publicar aquell mateix any, amb un mètode més complet l'agost de 1891.
Dmitri Romanowsky va publicar la seva pròpia versió el setembre de 1891. Els seus millors resultats provenien d'una ampolla desatesa i floridíssima de solució de blau de metilè de més de dos mesos d'antiguitat. El relat de Malachowski descrivia un procediment deliberat i, segons les seves paraules, fàcilment reproduïble; el de Romanowsky era un carreró sense sortida que havia funcionat una vegada. Tot i així, l'epònim va recaure en Romanowsky, i la disputa sobre qui va produir el porpra que va fer visible el nucli és una història separada amb els seus propis documents.

Figura: el segon gràfic de temperatura de l'informe de Guttmann i Ehrlich de 1891. El panell superior abasta del 13 al 24 de juliol i l'inferior del 25 de juliol al 5 d'agost; les entrades del marge indiquen les dosis administrades, i la temperatura es manté prop dels valors normals durant les tres últimes setmanes del registre. Reproduït de l'informe tal com es va escanejar per a Krafts, Hempelmann i Skórska-Stania, Parasitology Research 111:1–6 (2012), PMID 22411634.
La maduració va resultar ser una desmetilació
Ningú implicat en la dècada de 1890 sabia què feia la "maduració" al blau de metilè. La resposta va sorgir de la química industrial. Heinrich August Bernthsen havia sintetitzat el compost progenitor fenotiazina el 1883, va establir el 1885 que el blau de metilè pertanyia a aquella família i, durant el mateix període, va demostrar que les condicions alcalines eliminen grups metil del colorant i produeixen els compostos que avui s'anomenen azures.
Bernard Nocht va extreure la fracció activa el 1898 i 1899 i només va poder anomenar-la Rot aus Methylenblau, vermell del blau de metilè. Michaelis la va identificar com a azure I el 1901. Jenner va introduir el metanol absolut com a dissolvent per al precipitat del colorant el 1899, fet que va eliminar la necessitat de fixar amb calor les extensions de sang; Leishman i Reuter van combinar tots dos avenços; Wright va publicar un mètode simplificat el 1902. La contribució de Giemsa, també el 1902, va consistir a deixar de dependre d'una solució madurada de manera aleatòria i utilitzar quantitats mesurades de colorants coneguts. Després es va negar a publicar com produïa azure de metilè pur i va vendre el mètode al laboratori del Dr. Grübler, que va comercialitzar el producte com a azure I i va afirmar que només la seva versió era una tinció de Giemsa autèntica.
Dues guerres mundials van completar la feina accidentalment. Quan els colorants alemanys van deixar d'estar disponibles, Lillie, Roe i Wilcox van treballar amb els substituts nord-americans i van descobrir que la millor tinció provenia de tres components separats: blau de metilè pur, el seu producte de degradació Azure B, i eosina. Aquests tres continuen sent els components principals de la tinció utilitzada avui per diagnosticar la malària, sota un nom que ara agrupa Malachowski, Wright i Giemsa.

Figura: formes anulars de Plasmodium falciparum en glòbuls vermells humans, tenyides amb un mètode de tipus Romanowsky. L'estructura porpra dins de l'anell és la cromatina que el blau de metilè tractat amb bòrax de Malachowski va fer visible per primera vegada. Imatge d'Ernst Hempelmann, publicada al domini públic.
Un nom, diversos materials
Els anys que van caldre per separar aquests components van deixar un problema que va sobreviure a la química. Ralph Lillie va establir el 1969 la distinció entre les tincions biològiques, "fabricades segons especificacions estrictes d'acord amb els seus usos delicats i exigents", i les tincions no biològiques per acolorir tèxtils, que "requereixen estàndards de fabricació menys rigorosos i exigents". Tots dos tipus de producte portaven el mateix nom, i la diferència entre ells mai no va ser una simple qüestió de grau. Una especificació escrita per al cotó i una especificació escrita per a un reactiu diagnòstic no són intercanviables, i un material fabricat segons l'especificació tèxtil no estava destinat a ser ingerit.
Azure B n'és l'exemple més clar. És la forma monodesmetilada del blau de metilè, té una activitat farmacològica mesurable pròpia i va estar present com a constituent no controlat de preparacions clíniques de blau de metilè durant més d'un segle abans que ningú separés els dos compostos. Un grup va trobar que el teixit humà mostrejat en autòpsies després de l'administració de blau de metilè contenia entre 5 i 14 per cent de blau de metilè inalterat i entre 86 i 95 per cent d'Azure B. Si una preparació determinada ha de contenir Azure B, i en quin límit, és una qüestió d'especificació, i la recerca sobre Azure B com a impuresa i metabòlit continua la qüestió a partir d'aquí.
L'especificació és també on es troba la conseqüència pràctica. El compliment de la USP és la via cap a la màxima puresa que ofereix el mercat, perquè és un estàndard d'assaig publicat complet i no pas una sola mesura. Inclou identitat, assaig, impureses orgàniques inclosos els colorants azure, dissolvents residuals, impureses elementals, residu d'ignició, límits microbians i endotoxines bacterianes. Un certificat que informa d'un resultat de metalls pesants i l'anomena compliment de la USP només ha informat d'una línia d'aquesta llista.
Blupreme obté el seu blau de metilè d'un fabricant farmacèutic i publica el certificat d'anàlisi complet, comprovant tota l'especificació USP en lloc de només els metalls pesants. La guia per llegir un certificat d'anàlisi i què estableix i què no estableix la designació USP expliquen com comprovar el document en relació amb l'afirmació.
Què permet afirmar la història, i què no
El llinatge és real i és més llarg del que suggereixen la majoria de pàgines de producte. El blau de metilè es va utilitzar per tractar la malària el 1891, es va descriure com a sedant en casos de psicosi agitada el 1899, i la seva cadena lateral passa per la quinacrina, la cloroquina, la prometazina i la clorpromazina. L'article d'Ehrlich de 1890 amb Arthur Leppmann descrivia alleujament del dolor neuràlgic i reumàtic, i després considerava i descartava provar el colorant en malalties mentals.
Res d'això estableix un ús modern. El resultat de 1891 sobre la malària consistia en dos pacients i un gràfic de temperatura. Una llarga familiaritat amb una molècula és un motiu per estudiar-la, no un resultat. La història del compost com a fàrmac i els assaigs moderns sobre la malària responen preguntes diferents de les que es plantejava Ehrlich, i els criteris de valoració s'han de llegir en els seus propis termes.
Hi ha un detall en el registre que pertany al present més que no pas al passat. Quan els investigadors van realitzar assaigs de blau de metilè contra la malària a Burkina Faso durant la dècada de 2000, es van trobar competint per obtenir material de grau farmacèutic i van informar que el preu de la matèria primera havia augmentat aproximadament per un factor de cent un cop disposava de validació GMP. Un colorant es podia substituir. Un fàrmac no. La distinció que Lillie va establir el 1969 és la mateixa que avui determina què conté una ampolla.