Article
Blau de metilè i esclerosi múltiple: què es va estudiar en la recerca animal
Si cerqueu blau de metilè per a l'EM, trobareu articles que semblen respondre la mateixa pregunta. No és així. Un article va administrar blau de metilè a ratolins malalts com a tractament. L'altre no va tractar cap animal amb aquesta substància. Va fer servir el blau de metilè com a colorant blau en seccions primes de medul·la espinal perquè un patòleg pogués observar la mielina al microscopi.
Aquesta és la idea central de tot l'article. El colorant té dos papers en biologia que no comparteixen res més que el flascó. Com a candidat a fàrmac, s'administra a un animal viu i la pregunta és si la malaltia canvia. Com a colorant, s'aplica a teixit mort i fixat després de l'experiment, i la pregunta és quin aspecte tenia el teixit. Si passeu per alt aquesta distinció, llegireu una secció de mètodes de patologia com si fos un resultat de tractament.
Què és l'EAE, en termes senzills
L'encefalomielitis autoimmune experimental, habitualment abreujada com a EAE, és el model animal estàndard per estudiar alguns aspectes de l'esclerosi múltiple. Un investigador immunitza un ratolí susceptible amb un fragment d'una proteïna de la mielina i un adjuvant potent. Aleshores, el sistema immunitari ataca el sistema nerviós central del mateix animal. El ratolí desenvolupa una debilitat ascendent fàcil de puntuar en una escala de 0 a 5, des d'una cua flàccida fins a la paràlisi de les extremitats posteriors.
Aquesta facilitat de puntuació explica per què l'EAE és popular i també per què pot induir a error. L'EM humana apareix espontàniament, implica un conjunt de dianes més ampli i menys definit, i produeix símptomes òptics, sensitius, cognitius, cerebel·losos i motors en cursos recurrents o progressius. L'EAE reprodueix mecanismes seleccionats, com la inflamació, la desmielinització i la lesió axonal, en condicions controlades. No reprodueix l'EM en miniatura. Els lectors que vulguin conèixer el marc general poden revisar com es creu que actua el blau de metilè a escala cel·lular abans de valorar qualsevol afirmació sobre una malaltia concreta.
Els dos articles següents també van utilitzar antígens diferents per induir l'EAE, cosa que és important. L'estudi de tractament va induir la malaltia amb MOG35-55, un pèptid curt de la glicoproteïna de la mielina dels oligodendròcits. L'estudi de patologia va induir la malaltia amb MP4, una fusió de segments de la proteïna bàsica de la mielina i de la proteïna proteolipídica. L'elecció de la soca i de l'antigen modifica on apareixen les lesions i com es comporta la inflamació; per tant, els dos estudis no són dues execucions d'un mateix experiment.
El mapa: del model a la pregunta i als límits
Mantingueu aquesta taula a mà. És la referència de base d'aquest article. Cada fila indica quina pregunta clínica pot abordar el model, què es va mesurar realment i on s'atura l'extrapolació.
| Estudi de tractament (EAE amb MOG) | Estudi de patologia (EAE amb MP4) | |
|---|---|---|
| Article | Estudi de tractament de l'EAE amb pèptid MOG | Estudi longitudinal de patologia amb MP4 |
| Paper del blau de metilè | Intervenció administrada a ratolins vius | Colorant aplicat a seccions fixades de medul·la espinal d'1 micròmetre |
| Pregunta clínica que pot abordar | Si l'administració modifica la gravetat de l'EAE i la senyalització immunitària | Com evolucionen la desmielinització i la lesió axonal durant sis mesos |
| Variables avaluades | Puntuacions clíniques diàries, infiltrats a la medul·la espinal, desmielinització, lesió axonal, senyalització d'AMPK i SIRT1, activitat de NF-kB, equilibri entre Th17 i Treg | Àrea de lesió, graus d'inflamació i edema, densitat de fibres desmielinitzades, relació g per microscòpia electrònica, axòlisi, inflor mitocondrial, espaiat entre neurofilaments |
| Límit de l'extrapolació | Una soca, un sexe, període curt de 30 dies, associació i no prova del mecanisme | Cap tractament avaluat, mostreig transversal de teixits, lesions mostrejades principalment a la medul·la lumbar |
Qualsevol persona que vulgui comprovar el pròxim titular pot reutilitzar les mateixes columnes amb l'ajuda de la guia sobre com llegir estudis preclínics: cal preguntar-se quins són l'espècie i l'antigen, quin paper té el compost, quines són les variables avaluades i si el resultat descriu el curs de la malaltia o una instantània del teixit.
El resultat del tractament: què va canviar amb l'administració
L'estudi de tractament de 2016 al Journal of Neuroimmunology va utilitzar ratolins femella C57BL/6, d'aproximadament 8 a 10 setmanes d'edat, immunitzats amb 250 micrograms de MOG35-55 per ratolí. Després de la inducció, els animals amb EAE es van assignar aleatòriament a un grup amb blau de metilè o a un grup amb EAE sense tractament, i es van seguir les puntuacions clíniques fins aproximadament el dia 30.
Les puntuacions clíniques van ser significativament més baixes en els ratolins tractats que en els controls amb EAE del dia 15 al dia 30, amb P inferior a 0.01. L'anàlisi de la medul·la espinal apuntava en la mateixa direcció, amb menys infiltració inflamatòria, menys desmielinització i menys pèrdua axonal en els animals tractats.
L'element distintiu va ser el conjunt de marcadors de senyalització. El tractament va augmentar l'activació d'AMPK i l'expressió de SIRT1 i va suprimir l'activació de NF-kB, un interruptor central de la inflamació. Pel que fa a la immunitat adaptativa, va reduir la resposta Th17 i va reforçar la resposta Treg. Per tant, la cadena proposada és: blau de metilè, AMPK i SIRT1, reducció de la senyalització de NF-kB, desplaçament de les Th17 inflamatòries cap a les Treg reguladores, lesió tissular més lleu i puntuacions més baixes.
Aquesta cadena és una interpretació, no una seqüència causal demostrada. L'estudi mostra que el fàrmac, els canvis en els senyals i la millora de la malaltia es produeixen conjuntament. No demostra que AMPK i SIRT1 expliquin tot el benefici, i el text indexat públicament no detalla la dosi exacta en mil·ligrams per quilogram, la via d'administració, el dia d'inici ni la durada amb prou claredat per reproduir la pauta només a partir del resum. Considereu no verificada qualsevol xifra de dosificació atribuïda a aquest article en una pàgina de venda, tret que citi els mètodes del text complet. El conjunt més ampli d'evidència sobre blau de metilè en humans és on cal comprovar si aquest senyal immunitari inicial va arribar a traduir-se en dades clíniques.
El resultat de patologia: què van mostrar sis mesos de teixits
L'estudi amb MP4 de 2015 a PLoS ONE va utilitzar ratolins femella C57BL/6 immunitzats amb 200 micrograms de MP4 en adjuvant complet de Freund, més toxina de la tos ferina el dia de la immunització i de nou 48 hores després. Cap animal no va rebre blau de metilè com a fàrmac. Després de la fixació i la inclusió, es van tenyir amb blau de metilè seccions transversals de medul·la espinal d'un micròmetre per a la microscòpia òptica, i es va utilitzar microscòpia electrònica del tracte ventrolateral per obtenir més detall.
Es van prendre mostres de teixit en tres etapes: el pic agut amb 7 ratolins, tres mesos després de l'inici amb 5 ratolins i sis mesos després de l'inici amb 10 ratolins. Les puntuacions clíniques mitjanes en aquestes etapes semblaven gairebé idèntiques, al voltant d'1.7 a 1.8 en l'escala de 0 a 5. El teixit explicava una altra història. El dany aïllat de la mielina va augmentar d'aproximadament 569,000 fibres per mil·límetre quadrat al pic agut a aproximadament 1,496,000 als sis mesos, amb una comparació entre la fase aguda i el llarg termini significativa, amb P igual a 0.027. El dany combinat de mielina i axons aproximadament es va duplicar als sis mesos. Les fibres en procés de remielinització es van mantenir per sota de l'u per cent en totes les etapes, un detall que convida a moderar les expectatives de reparació.
La lesió axonal va seguir un patró en forma d'U: elevada al pic agut, més baixa als tres mesos i màxima als sis mesos, i es correlacionava amb la inflor mitocondrial i amb una reducció de l'espaiat entre neurofilaments. L'avaluació es va fer a cegues respecte de la puntuació i l'etapa, cosa que reforça la interpretació que les puntuacions clíniques infravaloraven el dany estructural en curs.
Aquesta discrepància és la contribució real de l'estudi per a un lector interessat en l'EM. Una puntuació de discapacitat estable no significava que el teixit es mantingués estable. També mostra per què aquest article no pot donar suport a cap afirmació sobre el blau de metilè com a tractament de l'EM. Va estudiar el pas del temps, no un tractament.
Per què cap dels dos estudis estableix un benefici en pacients
Considereu que cada article respon bé una pregunta molt concreta, però no respon en absolut la pregunta sobre els pacients.
En primer lloc, la causa és diferent. L'EAE es desencadena deliberadament amb un antigen definit i un adjuvant. L'EM humana es desenvolupa espontàniament amb un repertori immunitari més ampli que inclou limfòcits T, limfòcits B, immunitat innata i glia resident. Un compost que modifica una resposta orientada cap a MOG en un ratolí no necessàriament modifica aquesta resposta humana més àmplia.
En segon lloc, el fenotip és diferent. La debilitat ascendent de la cua a les extremitats posteriors en un ratolí és una mesura pràctica. Condensa l'heterogeneïtat de l'EM humana en una sola xifra motora. Sovint els fàrmacs modifiquen les puntuacions de l'EAE a curt termini sense canviar el curs de la malaltia en humans; per això, l'EAE és una eina de cribratge i d'estudi de mecanismes, i no una clínica en miniatura.
En tercer lloc, l'exposició i el moment d'administració no estan resolts. L'administració contínua i precoç en un experiment de 30 dies amb ratolins no equival a l'ús oral crònic en una persona amb una malaltia establerta, i cap dels dos estudis no va mesurar les concentracions del fàrmac al sistema nerviós. Sense aquest vincle, no hi ha cap pont entre una concentració en una placa o una dosi en un ratolí i una pauta per a humans.
En quart lloc, els dos articles no es repliquen mútuament. Antígens diferents, preguntes diferents, variables avaluades diferents i, en un cas, cap tractament. Citar-los junts com dos estudis positius de tractament de l'EM és un error de categoria.
Què significa això per als lectors que valoren l'evidència
Aquests articles no estableixen cap protocol de blau de metilè per a l'EM. L'estudi de tractament dona suport a continuar investigant AMPK, SIRT1, NF-kB i l'equilibri entre Th17 i Treg en l'EAE amb MOG. L'estudi de patologia recorda que la lesió tissular pot progressar mentre les puntuacions semblen estables, i que el blau de metilè en una secció de mètodes de vegades fa referència a un pot de colorant i no a una farmaciola. Els lectors que segueixen la recerca en curs sobre l'esclerosi múltiple haurien de tenir present aquesta distinció entre colorant i fàrmac. Les qüestions de seguretat, inclosos els riscos sanguinis i d'interaccions, s'han d'abordar en una conversa amb un professional clínic, juntament amb les dades generals de seguretat del blau de metilè, abans que ningú actuï a partir de titulars sobre resultats de laboratori.
La conclusió es pot resumir en una frase. Un dels estudis citats va administrar blau de metilè a ratolins amb EAE induïda per MOG i va descriure una malaltia més lleu amb un canvi immunitari antiinflamatori, mentre que l'altre estudi citat no va administrar cap tractament i va fer servir el blau de metilè només per tenyir la medul·la espinal mentre documentava sis mesos d'acumulació de dany a la mielina i als axons; per tant, els dos estudis no estableixen que el blau de metilè ajudi en l'EM humana.