Article

Blau de metilè i teràpia d'exposició: per què importa que l'aprenentatge tingui èxit

Blau de metilè i teràpia d'exposició: per què importa que l'aprenentatge tingui èxit

Imagina que dues persones acaben la mateixa sessió d'exposició per a la claustrofòbia. La primera en surt tranquil·la. La por al final de l'últim assaig és gairebé nul·la. La segona en surt tremolosa. La por al final continua sent elevada. Totes dues prenen la mateixa càpsula després. Un mes més tard, la persona tranquil·la està millor i la tremolosa està pitjor. Mateix fàrmac, mateixa dosi, resultats oposats.

Això és el que descriu la literatura sobre el blau de metilè i l'extinció de la por. El fàrmac no va actuar com un sedant que redueix directament la por. Va actuar com un suport a la consolidació que reforça allò que el cervell estava processant després de la sessió. Quan la sessió va generar aprenentatge d'extinció, les proves posteriors van mostrar menys por. Quan no ho va fer, el benefici va desaparèixer i la tendència va apuntar en sentit contrari. Aquest article compara els experiments amb animals amb l'estudi de teràpia d'exposició en humans per mantenir explícita aquesta distinció.

L'extinció és un aprenentatge nou, no un esborrament

El condicionament de la por associa un estímul neutre amb un esdeveniment desagradable fins que l'estímul, per si sol, desencadena immobilitat o evitació. L'entrenament d'extinció presenta després l'estímul moltes vegades sense l'esdeveniment. El subjecte aprèn una cosa nova: aquí, l'estímul ja no prediu cap dany. L'associació antiga no s'elimina. Competeix amb la nova i pot tornar amb un canvi de context, amb el pas del temps o després d'un recordatori. Els investigadors anomenen aquests retorns renovació, recuperació espontània i reinstauració.

Aquesta competència explica per què el moment d'administració importa. Un compost administrat abans d'una sessió pot modificar la percepció o l'ansietat durant la sessió. Un compost administrat després no ho pot fer. Només pot influir en la consolidació, el procés que dura hores i que estabilitza una empremta de memòria recent. Tot el que s'explica a continuació depèn d'aquesta distinció.

Quatre etapes de l'aprenentatge d'extinció: l'aprenentatge de la por, la sessió d'extinció, la finestra de consolidació posterior a la sessió en què es va administrar el blau de metilè i les proves posteriors en el mateix context i en contextos nous.

El diagrama mostra les quatre etapes. L'aprenentatge té lloc a la segona etapa. El blau de metilè intervé a la tercera. La prova de l'èxit es fa a la quarta, preferiblement en un context diferent del de l'entrenament, perquè una por que només es manté allunyada a la sala de tractament té una utilitat limitada.

Què van mostrar primer les rates

El punt de partida va ser un experiment de retenció. Gonzalez-Lima i Bruchey van condicionar rates perquè quedessin immòbils en sentir un so, van extingir la resposta i després van injectar blau de metilè o solució salina després de cada sessió. La dosi va ser de 4 mg/kg per via intraperitoneal, administrada per primera vegada 30 minuts després de l'extinció i repetida durant cinc dies. Les rates tractades van mostrar menys immobilitat en resposta al so en les proves posteriors, aproximadament la meitat en conjunt i una cinquena part en les proves finals, mentre que no hi havia diferències en la immobilitat prèvia al so ni en les mesures de moviment general i de propensió a la por. Una millor retenció es va associar amb una activitat més elevada de la citocrom oxidasa, un marcador de la capacitat energètica mitocondrial, especialment en regions prefrontals que incloïen l'escorça infralímbica anterior, la frontal dorsal i medial, i l'orbitària lateral. Els autors ho van interpretar com un suport metabòlic a la consolidació en els circuits que emmagatzemen l'extinció.

El segon estudi amb rates es va preguntar si l'efecte es mantenia en animals predisposats a fracassar en l'extinció. Wrubel i col·laboradors van utilitzar rates amb indefensió congènita, una soca proposada com a model de vulnerabilitat a la por persistent. Aquestes rates adquirien la por amb normalitat, però gairebé no l'extingien; les seves corbes d'immobilitat es mantenien planes mentre que les dels controls baixaven. Al cap d'un mes, els animals amb indefensió van rebre cinc dies més d'exposició només al so, seguits cada dia de 4 mg/kg de blau de metilè o de solució salina. Dins del context d'extinció, el fàrmac va canviar poca cosa. En tornar al context original d'adquisició, la renovació de la por va ser substancialment menor en el grup de blau de metilè. Per a la teràpia d'exposició, aquest és el resultat interessant, perquè els pacients necessiten millores que es traslladin a llocs nous.

Després es va identificar la condició que limitava l'efecte. Auchter i col·laboradors van estudiar rates criades selectivament per tenir una capacitat d'extinció alta, baixa o mitjana i van administrar una única injecció immediatament després de la sessió d'extinció. El blau de metilè va reduir la reinstauració posterior només en les rates que havien extingit bé la por durant aquella sessió, un resultat definit com un rendiment aproximadament 0.2 desviacions estàndard per sobre de la mitjana de la mostra. En les rates amb una extinció deficient, el fàrmac no va fer res. Un procediment paral·lel de recuperació del record seguida d'extinció va ajudar independentment de l'èxit de la sessió, cosa que va mostrar que el fracàs era específic del grup que rebia el fàrmac i no una propietat dels animals. El principi que van enunciar els autors és el que estructura aquest camp: un potenciador de la consolidació consolida la xarxa que estava activa, i l'èxit de l'aprenentatge importa.

La prova en humans: una sessió d'exposició per a la claustrofòbia

L'estudi clínic va traslladar el protocol amb rates als humans de la manera més directa que permet l'ètica. Telch i col·laboradors van assignar aleatòriament 42 adults amb una por claustrofòbica marcada a rebre blau de metilè o placebo només després d'una única sessió d'exposició. La sessió consistia en sis exposicions de cinc minuts, estirats dins d'una cambra petita i tancada, amb una durada total de 30 minuts. La por màxima mitjana va baixar de 73 sobre 100 en la primera exposició a aproximadament 24 en l'última. L'administració va començar immediatament després de la sessió: 260 mg de blau de metilè en total, repartits en tres càpsules separades aproximadament entre sis i deu hores per cobrir la finestra de consolidació. L'evidència en humans sobre el blau de metilè per a la depressió i l'ansietat situa aquest assaig en context; és l'únic experiment controlat de teràpia d'exposició.

La pregunta especificada prèviament no era si el fàrmac superava el placebo de mitjana. Era si l'efecte depenia de la por que quedava al final de la sisena exposició. I així va ser. Al cap d'un mes, en una prova en una cambra diferent, els pacients que havien acabat la sessió sense por presentaven una por màxima mitjana d'aproximadament 11 amb blau de metilè, enfront d'aproximadament 30 amb placebo. Els pacients que havien acabat prop de 47 mostraven el patró invers, aproximadament 33 enfront de 17, tot i que aquesta inversió era una tendència i no un resultat ferm. Dins del grup de blau de metilè, una por més elevada al final predeia una por més elevada al cap d'un mes; dins del grup placebo, no.

Una segona troballa dona suport a la interpretació basada en la memòria. Els participants també van trobar detalls neutres a la cambra, números i ubicacions que no tenien cap motiu per memoritzar. El record no diferia al cap d'un dia, però als 30 dies el grup de blau de metilè recordava aproximadament el doble d'elements. Els autors van interpretar conjuntament els dos resultats: el blau de metilè administrat després de la sessió va potenciar la retenció, tant de l'aprenentatge d'extinció quan s'havia produït l'extinció com dels detalls contextuals en qualsevol cas, cosa que és coherent amb un efecte general sobre la consolidació i no amb un efecte calmant agut.

Comparació entre espècies

EstudiSubjectes i dissenyDosi i moment d'administracióResultat principal
Gonzalez-Lima i Bruchey, 200416 rates normals, condicionament amb un so seguit d'extinció4 mg/kg IP, 30 min després de cada sessió, 5 diesMenys immobilitat provocada pel so en proves posteriors; cap canvi en la immobilitat prèvia al so ni en les mesures motores; la retenció es correlacionava amb la citocrom oxidasa prefrontal
Wrubel et al., 2007Rates amb indefensió congènita i corbes d'extinció planes4 mg/kg IP, 30 min després de cadascuna de les 5 sessions diàries amb el soPoc canvi en el context d'extinció; gran reducció de la renovació de la por en tornar al context d'adquisició
Auchter et al., 201784 rates criades per tenir una capacitat d'extinció alta, baixa o mitjana4 mg/kg IP immediatament després de l'extincióReducció de la reinstauració només en les rates amb una extinció reeixida; la recuperació del record seguida d'extinció ajudava independentment de l'èxit
Telch et al., 201442 adults amb claustrofòbia, una sessió d'exposició de 30 min260 mg per via oral, repartits durant unes 12 a 20 h després de la sessióAl cap d'1 mes en una cambra nova, el benefici depenia de la por final: millor després d'acabar amb calma, tendència a empitjorar després d'acabar amb por; el record incidental del context es va duplicar als 30 dies

La taula fa visible el patró. L'administració després de la sessió és constant en els quatre estudis. El benefici es relaciona amb l'èxit de la sessió en els dos estudis dissenyats per comprovar aquesta interacció. La generalització a un context nou s'avalua en els dos estudis posteriors i s'observa en tots dos, cosa que apunta en la direcció clínicament rellevant.

Com llegir aquesta evidència sense sobreinterpretar-la

Primer, separa l'aprenentatge de l'execució. La por mesurada durant una sessió reflecteix l'execució en condicions de suport: el terapeuta hi és present, la cambra és coneguda i les normes són clares. La por mesurada un mes més tard en una cambra nova reflecteix allò que s'ha retingut. El blau de metilè no es va estudiar mai com una substància que fes més fàcil viure la sessió. Es va estudiar com una substància que fes perdurar-ne l'aprenentatge.

Segon, tingues en compte les limitacions de la mostra. Quaranta-dos participants, majoritàriament estudiants joves, una sessió d'exposició, una pauta oral fixa i un senyal en la direcció del perjudici que no va assolir significació estadística constitueixen una prova del mecanisme, no un protocol de tractament. La recerca més àmplia sobre el blau de metilè en cèl·lules i animals i les qüestions sobre la dosificació i la seguretat expliquen per què cap troballa sobre la consolidació hauria de convertir-se en automedicació. El risc d'interacció amb la serotonina, documentat en la literatura sobre trastorns de l'estat d'ànim, ja descarta per si sol l'ús a la lleugera, i els autors de l'assaig van proposar un ús posterior a la sessió condicionat al fet que la sessió hagués anat bé, no una administració rutinària.

Tercer, limita l'afirmació sobre el mecanisme. El blau de metilè a dosis baixes afavoreix la respiració mitocondrial, i els treballs amb rates vinculen la retenció amb la citocrom oxidasa de l'escorça prefrontal. Això dona suport a un procés de consolidació que requereix energia, no a l'afirmació que el compost esborra la por. Els lectors que avaluïn afirmacions específiques sobre malalties poden utilitzar el filtre de la nostra guia per llegir estudis sobre el blau de metilè: preguntar què es va aprendre, quan es va administrar el fàrmac, on es va avaluar la retenció i si els controls descarten un canvi en el moviment o en l'ansietat basal.

El resum honest és breu. Després d'una extinció reeixida, el blau de metilè administrat després de la sessió va millorar la retenció en rates i, en un únic estudi, en persones amb claustrofòbia. Després d'una extinció no reeixida, no va ajudar i pot haver consolidat l'empremta equivocada. Millorar la memòria no és el mateix que reduir la por. Quin record es reforça ho decideix la sessió, no la càpsula.

Google AdSense