Blau de metilè i fetge gras: què van trobar els estudis experimentals

El fetge gras és una denominació que engloba diversos problemes diferents. En una persona, el desencadenant és un consum elevat i sostingut d'alcohol. En una altra, és un aportament excessiu de nutrients amb resistència a la insulina i una arribada més gran de greix al fetge. El microscopi pot mostrar una simple acumulació de greix en tots dos casos, però les causes que l'originen són diferents. Aquesta diferència determina què pot demostrar cada experiment.

La bibliografia sobre el blau de metilè i el fetge gras és escassa i, en aquesta qüestió, íntegrament preclínica. Els tres estudis amb rates i ratolins que se citen més sovint no apunten tots en la mateixa direcció. Un estudi d'alimentació amb etanol va corregir un canvi redox, però no va modificar el greix hepàtic. Un estudi amb una dieta rica en greixos va reduir el greix hepàtic alhora que es produïa un canvi en la senyalització. Un estudi amb animals sans va trobar resultats oposats de peroxidació lipídica al fetge i al ronyó. Llegits conjuntament, mostren per què cal mantenir separades tres variables de resultat: el canvi redox, l'activació de la senyalització i l'acumulació de greix als teixits.

Tres variables de resultat fàcils de confondre

Una mesura redox descriu la gestió dels electrons. La relació hepàtica entre NAD+ i NADH indica si l'entorn cel·lular és relativament oxidat o reduït. L'oxidació de l'etanol converteix NAD+ en NADH, de manera que el consum crònic d'alcohol fa baixar aquesta relació. Un colorant que accepta electrons pot tornar a fer-la pujar. Això és química, no una prova que hi hagi menys greix acumulat.

Una mesura de senyalització descriu la regulació. SIRT1 és un enzim regulador dependent de NAD+ que modifica proteïnes implicades en la funció mitocondrial i el metabolisme dels lípids. AMPK actua com un sensor de baixa disponibilitat energètica que, quan s'activa, afavoreix l'oxidació de combustibles i frena la síntesi de lípids. Quan un article comunica una activació hepàtica de SIRT1 per part del blau de metilè, està comunicant un canvi regulador. Encara no està comunicant un resultat en pacients.

Una mesura histològica o bioquímica descriu el fetge mateix. Alguns exemples habituals són el contingut de triglicèrids per gram de teixit, la tinció del greix neutre amb Oil Red O, l'avaluació de la balonització i la lesió amb hematoxilina i eosina, i l'activitat plasmàtica de l'ALT. Només aquesta tercera classe respon si l'esteatosi hepàtica va millorar amb el blau de metilè en aquell experiment.

Mantenir separades aquestes classes evita la interpretació errònia més habitual: un resultat redox o de senyalització favorable no equival a menys fetge gras.

Model amb etanol: correcció redox, greix sense canvis

El resultat negatiu més clar prové d'un estudi d'alimentació crònica amb etanol en rates Wistar mascles. Els animals rebien etanol com a part d'una dieta líquida, fins a arribar al 36 per cent de l'energia total, amb controls d'alimentació aparellada que rebien glucosa en lloc de l'energia de l'etanol. Un grup amb etanol i un grup control també van rebre blau de metilè a 130 mg per litre de dieta, aproximadament 42 mg per kg al dia, del dia 5 al dia 30.

L'estat redox es va estimar a partir de parells estàndard de metabòlits: lactat respecte de piruvat per al citosol i 3-hidroxibutirat respecte d'acetoacetat per als mitocondris. Al començament de l'alimentació amb dosis elevades d'etanol, els grups amb etanol van mostrar grans canvis, amb una disminució de la relació NAD+/NADH citosòlica d'aproximadament el 62 per cent i de la mitocondrial d'aproximadament el 71 per cent, a més d'un augment del glicerol 3-fosfat. El blau de metilè va revertir en gran part aquests canvis i va restablir el glicerol 3-fosfat fins a valors propers als dels controls, sense modificar la ingesta d'etanol, l'augment de pes corporal ni l'etanol sèric.

El greix hepàtic explicava una altra història. El dia 12, abans d'una acumulació important de greix, els triglicèrids no diferien entre els grups. El dia 27, els grups amb etanol presentaven grans augments de triglicèrids, independentment del blau de metilè. El dia 30, els lípids totals havien augmentat aproximadament un 89 per cent i els triglicèrids aproximadament un 196 per cent en els animals alimentats amb etanol, novament sense que el colorant hi tingués cap efecte. La infiltració grassa centrolobulillar tenia el mateix aspecte amb tractament o sense. Els autors van concloure que el canvi redox induït per l'etanol no és la causa principal del fetge gras després d'una alimentació prolongada en aquest model. Aquí és útil aprendre a distingir com es traslladen al risc humà les troballes en animals i cèl·lules: un mecanisme pot ser real i, tanmateix, no determinar el resultat.

Aquest és l'estudi que cal citar quan algú afirma que qualsevol correcció redox ha d'eliminar el greix hepàtic. En aquest disseny, no ho va fer.

Model metabòlic: senyalització i menys greix, en ratolins

Un estudi amb hepatòcits i ratolins alimentats amb una dieta rica en greixos, centrat en SIRT1 i AMPK, ofereix una imatge diferent. En cèl·lules HepG2, cèl·lules AML-12 i hepatòcits primaris de rata, el blau de metilè va augmentar la relació NAD+/NADH, va incrementar la proteïna SIRT1, va reduir l'acetilació del regulador PGC-1alpha, va augmentar el contingut d'ADN mitocondrial i el consum d'oxigen, i va activar AMPK amb augments posteriors de CPT-1 i PPARalpha. Quan es va reduir l'expressió de SIRT1, es va perdre l'activació d'AMPK, fet que vincula aquesta cadena a SIRT1 en aquell sistema cel·lular. El colorant també va contrarestar els senyals lipogènics de l'agonista de LXR T0901317 i de l'exposició a palmitat, inclosa la inducció de SREBP-1c, FAS i ACC.

La part amb animals va utilitzar ratolins C57BL/6 mascles alimentats amb una dieta amb un 60 per cent de greix durant 8 setmanes, amb administració oral de blau de metilè quatre vegades per setmana durant les últimes 4 setmanes, a 3 o 10 mg per kg al dia. Els ratolins tractats van mostrar menys tinció amb Oil Red O, menys triglicèrids hepàtics, menys balonització i degeneració grassa en la histologia, i menys ALT plasmàtica que els ratolins amb dieta rica en greixos no tractats. L'estudi farmacocinètic del mateix article va trobar una biodisponibilitat oral propera al 31–35 per cent, amb una absorció intestinal gairebé completa però un metabolisme considerable, i la relació més alta entre teixit i plasma al fetge, cosa que fa almenys plausible un efecte hepàtic pel que fa a la distribució.

És un senyal real de reducció de l'esteatosi, però té uns límits estrets. És un experiment breu amb ratolins, amb 9–10 animals per grup, una sola dieta, dues dosis i quatre setmanes de tractament. Avalua l'esteatosi metabòlica i característiques de l'esteatohepatitis, no la malaltia relacionada amb l'alcohol, i no avalua la cirrosi, la reversió de la fibrosi ni cap resultat en humans. El paper de les mesures mitocondrials i redox en la interpretació d'aquests resultats és indicar que donen suport a una hipòtesi, no que constitueixen una dosi o un protocol.

Instantània de teixits sans: mateixa dosi, òrgans amb resultats oposats

Un tercer estudi sovint s'incorpora a afirmacions sobre el fetge en què no té cabuda. En un experiment de 30 dies amb rates Wistar femelles sanes, cinc animals van rebre blau de metilè a 1 mM a l'aigua de beguda i cinc van actuar com a controls. La superòxid-dismutasa, la catalasa i el glutatió reduït no van canviar ni al fetge ni al ronyó. La peroxidació lipídica va augmentar lleugerament al fetge i va disminuir al ronyó. L'ALT i la creatinina sèriques van disminuir, sense canvis en el nitrogen ureic sanguini.

La interpretació honesta és que hi ha especificitat segons el teixit en animals sans, no tractament d'una malaltia. Segons un marcador, la mateixa exposició semblava lleugerament prooxidant al fetge i lleugerament protectora al ronyó, mentre que les defenses antioxidants habituals es mantenien estables. Amb cinc animals per grup i sense un model de malaltia, aquest article adverteix contra la qualificació del blau de metilè com a antioxidant hepàtic general. També mostra per què els canvis en els enzims hepàtics necessiten un context de malaltia definit abans de poder interpretar-los com una millora.

Comparació dels tres experiments hepàtics

La taula fa visible la idea principal. Un colorant blau similar, una biologia diferent. L'estudi amb etanol separa l'èxit redox del fracàs en la reducció del greix. L'estudi amb dieta combina senyalització i millora del greix en un sol model. L'estudi amb animals sans mostra que els marcadors redox poden variar en direccions oposades segons l'òrgan.

Per què no se'n pot derivar cap afirmació terapèutica

Cap d'aquests estudis va incloure persones amb fetge gras. Les dosis, les vies d'administració i les durades difereixen entre els articles i no es poden convertir en una pauta per a humans mitjançant una simple extrapolació proporcional. Els grups petits, especialment els de tres animals per punt temporal redox en l'estudi amb etanol i els de cinc per grup en l'estudi amb animals sans, deixen una incertesa considerable. El sexe, la soca, la composició de la dieta i el moment del tractament en relació amb la lesió també difereixen. I els dos models de malaltia representen causes d'origen diferents, de manera que el resultat positiu de la dieta no pot compensar el resultat negatiu de l'etanol, ni a l'inrevés.

Per a qualsevol persona amb una malaltia hepàtica diagnosticada, la lectura més urgent és de precaució, no terapèutica. La visió general de les precaucions renals i hepàtiques amb el blau de metilè explica per què l'alteració de la funció dels òrgans canvia les qüestions de seguretat, fins i tot quan un article amb animals sembla favorable. Porteu al professional clínic el diagnòstic, les analítiques recents, el producte exacte i la via d'administració, i la llista completa de medicaments, i pregunteu quina evidència avala aquell producte per a aquella finalitat en una persona amb aquell grau d'alteració funcional.

En resum: el blau de metilè va modificar l'estat redox hepàtic en un model amb etanol sense reduir el greix acumulat, va activar SIRT1 i AMPK alhora que reduïa el greix en un model metabòlic amb ratolins, i va mostrar efectes redox específics segons l'òrgan en rates sanes. Això constitueix un conjunt de pistes per a la recerca, no un tractament establert per al fetge gras.