Article

Blau de metilè en la cirurgia del sinus pilonidal: proves sobre el mapatge i la recidiva

Blau de metilè en la cirurgia del sinus pilonidal: proves sobre el mapatge i la recidiva

Un sinus pilonidal és un trajecte sota la pell, prop del còccix, sovint amb ramificacions laterals difícils de veure durant la cirurgia. La intervenció fracassa quan hi queda teixit afectat, de manera que els cirurgians busquen una manera fiable de trobar totes les ramificacions abans de tallar. La injecció de blau de metilè a l'orifici del sinus tenyeix de blau el sistema de trajectes i proporciona al cirurgià un mapa visible que pot seguir.

Aquest mapa és una ajuda per a la visualització, no un tractament. Aquesta distinció és important perquè la bibliografia sobre la cirurgia pilonidal amb blau de metilè barreja dues preguntes diferents. La primera és si el colorant marca amb precisió tot el teixit afectat. La segona és si els pacients en les intervencions dels quals es va utilitzar el colorant tenen menys recidives anys després. Un colorant pot no superar la primera prova al microscopi i, tot i així, associar-se amb millors resultats clínics, o a l'inrevés. Els dos estudis publicats que se citen més sovint sobre aquest tema responen cadascun només a una d'aquestes preguntes, amb dissenys i seguiments diferents.

Què intenta veure el cirurgià

Penseu en el colorant com una etiqueta sobre una estructura oculta. El cirurgià injecta líquid blau a través de l'orifici cutani, espera que s'estengui pels trajectes connectats i després extirpa el teixit tenyit. Tot allò on el colorant no ha arribat, o qualsevol teixit afectat que no estava connectat amb el trajecte injectat, queda sense tenyir i pot passar desapercebut.

Per tant, tres coses poden fallar de manera independent. El colorant pot no omplir totes les ramificacions. El cirurgià pot no extirpar tot el que està tenyit. I el teixit situat fora del límit tenyit pot continuar presentant afectació microscòpica. Els estudis següents aïllen parts diferents d'aquesta cadena, i per això no es pot calcular una mitjana conjunta dels seus resultats.

Els lectors que comparin tècniques quirúrgiques també poden consultar la visió general dels usos quirúrgics del blau de metilè i els articles explicatius específics sobre la diferència entre la tinció amb colorant i el tractament dels teixits, i sobre com es defineix i es mesura la recidiva.

Recidiva a llarg termini: una cohort observacional

Les proves sobre la recidiva provenen d'una cohort retrospectiva descrita per Doll i col·laboradors a l'International Journal of Colorectal Disease, en un article el títol del qual exposa directament el resultat principal i el seguiment a llarg termini del blau de metilè en la malaltia pilonidal aguda del qual és molt més llarg que el de la majoria d'estudis quirúrgics.

Els investigadors van identificar 1,960 pacients operats per primera vegada de malaltia pilonidal en tres hospitals militars alemanys entre 1980 i 1996, i després en van seleccionar 247 per fer un seguiment telefònic detallat. El seguiment mitjà va ser d'uns 15 anys, amb un interval aproximat de 9 a 25 anys. La població estava formada majoritàriament per militars joves de sexe masculí. La tècnica quirúrgica variava: aproximadament dos terços van rebre una excisió amb cicatrització oberta, una quarta part una excisió amb tancament primari a la línia mitjana, i la resta una marsupialització.

L'exposició era senzilla: a 197 pacients se'ls va injectar blau de metilè a l'inici de la cirurgia per delimitar el sistema de trajectes, i a 50 no. El colorant es va descriure com una única injecció administrada amb cura, sense indicar-ne la concentració ni el volum. L'ús no es va assignar aleatòriament. Els cirurgians triaven el colorant molt més sovint en casos de malaltia crònica fistulitzant que en abscessos aguts, i més sovint quan hi havia més orificis de sinus, de manera que els dos grups ja eren diferents d'entrada.

La recidiva es va avaluar mitjançant un qüestionari telefònic preespecificat. Els pacients només es consideraven casos de recidiva després de la cicatrització inicial, sense cap traumatisme posterior al còccix, i amb un criteri fort (diagnòstic mèdic, nova incisió o excisió, nou sinus, pèl en un orifici, secreció purulenta) o dos criteris febles (envermelliment, inflor, dolor, secreció).

La recidiva bruta durant tot el període va ser de 32 de 197 amb colorant (16 per cent), enfront de 15 de 50 sense colorant (30 per cent). Les estimacions de Kaplan-Meier als 20 anys, que tenen en compte les diferents durades del seguiment, eren d'aproximadament el 20 per cent amb colorant i el 38 per cent sense, amb un valor p de la prova de log-rank de 0.018. En un model multivariable de Cox, els autors van comunicar una raó semblant a una raó de possibilitats de 0.45 per a l'ús del colorant. La majoria de recidives van aparèixer durant els primers cinc anys, però algunes van aparèixer fins a 17 anys després de la cirurgia, motiu pel qual un seguiment llarg és important per a les afirmacions sobre el blau de metilè i la recidiva pilonidal.

El patró dels subgrups requereix prudència. En la malaltia aguda amb formació d'abscessos, les estimacions als 20 anys eren d'aproximadament el 19 per cent amb colorant, enfront del 43 per cent sense, però amb només 79 pacients la diferència no va assolir significació estadística (p = 0.078). En la malaltia crònica, les estimacions eren d'aproximadament el 19 per cent enfront del 24 per cent (p = 0.35), essencialment sense cap diferència demostrable. Per tant, l'associació global estava impulsada per un subgrup massa petit per sostenir una conclusió per si sol, en un estudi en què l'assignació del tractament no era aleatòria i el grup de control només incloïa 50 pacients.

Allò que aquest estudi no mostra és igualment important. No va mesurar la precisió del mapatge, no va comparar la histologia entre les intervencions amb colorant i sense, i no va comunicar cap comparació utilitzable entre l'ús i la no utilització de colorant pel que fa a les complicacions de la ferida o al temps de cicatrització. És una prova d'una associació entre l'ús del colorant i una menor recidiva a llarg termini en una cohort històrica, no una demostració que el colorant en fos la causa. La confusió per indicació, els efectes de l'època i la combinació de tècniques continuen sent qüestions obertes.

Què tenyeix realment el colorant: un estudi de mostres aparellades

El segon estudi aborda directament la qüestió del mapatge, però amb un disseny que es pot interpretar malament amb facilitat. Idiz i col·laboradors van publicar el que van anomenar un assaig prospectiu aleatoritzat, i l'estudi histopatològic de mostres aparellades d'excisió pilonidal guiada amb blau de metilè encara se cita de vegades com a prova aleatoritzada. El registre de l'assaig del mateix estudi indica un únic grup sense assignació ni emmascarament, de manera que la classificació rigorosa és la d'un estudi prospectiu d'un sol braç amb mostres aparellades de cada pacient, no una comparació aleatoritzada entre l'ús de colorant i la seva absència.

Hi van participar trenta-tres pacients amb malaltia primària no complicada. Se'n van excloure la inflamació aguda, l'abscés i la malaltia recidivant, de manera que aquesta població és gairebé el contrari del subgrup agut en què l'estudi de Doll suggeria l'efecte més gran. Cada pacient va rebre almenys 4 mL de blau de metilè a través de cada orifici de sinus, amb prou pressió perquè el colorant s'escapés del trajecte. Després, el cirurgià va extirpar tot el teixit blau juntament amb l'orifici del sinus com una sola mostra (Grup 1), va inspeccionar la cavitat restant i va extirpar separadament qualsevol teixit de granulació no tenyit que fos macroscòpicament sospitós com una segona mostra (Grup 2).

Un patòleg emmascarat va puntuar cinc característiques microscòpiques en totes dues mostres: fol·licles pilosos engrandits, làmines de queratina disperses, infiltració inflamatòria, tiges piloses i fibrosi.

El colorant es concentrava a les zones més afectades, però no delimitava tota l'afectació. Les anomalies continuaven sent freqüents en la segona mostra, no tenyida: fol·licles engrandits en 31 de 33, làmines de queratina en 29 de 33 i inflamació en 30 de 33. Les tiges piloses eren la característica que diferenciava més clarament les mostres: eren presents en 29 de 33 mostres tenyides, però només en 5 de 33 de no tenyides. Les puntuacions mitjanes d'intensitat eren més altes en el teixit tenyit per a totes les característiques. En termes senzills, el límit blau marcava el centre de l'afectació sense incloure tot el teixit histològicament anormal.

Dues limitacions matisen fins i tot aquesta conclusió. La segona mostra no era una mostra sistemàtica de tot el teixit no tenyit. Només es prenia quan el cirurgià veia teixit de granulació sospitós i decidia fer una nova excisió, de manera que se seleccionaven preferentment les zones no tenyides de pitjor aspecte i no se'n pot obtenir una sensibilitat real ni una taxa de falsos negatius del mapatge amb colorant. A més, l'estudi no va comunicar cap resultat clínic: ni taxa de recidiva, ni taxa d'infecció, ni taxa de dehiscència, ni temps de cicatrització. L'anomalia microscòpica més enllà del límit blau és una variable substitutiva, no una prova que aquells pacients haguessin patit una recidiva.

Comparació dels dos estudis

Doll et al., 2008Idiz et al., 2014
DissenyCohort observacional retrospectiva, comparació no aleatoritzada amb colorant i senseEstudi prospectiu d'un sol braç, mostres aparellades de cada pacient
Pacients247, casos aguts i crònics, hospitals militars33, només malaltia primària no complicada
Protocol del colorantInjecció única, dosi no indicadaMínim de 4 mL per orifici, concentració no indicada
Variable principal de resultatRecidiva segons qüestionari, mitjana de 15 anysAfectació microscòpica residual més enllà del límit del colorant, sense seguiment clínic
Resultats de la feridaCap comparació utilitzable entre l'ús de colorant i la seva absènciaNo se'n va comunicar cap
Resultat principalRecidiva als 20 anys d'aproximadament el 20% amb colorant, enfront del 38% senseEl teixit no tenyit continuava sent anormal, tot i que amb menys intensitat

Aquestes files no es poden combinar en un únic veredicte. L'estudi de cohort mesura un resultat clínic al llarg de dècades sense comprovar la precisió del mapatge. L'estudi de mostres aparellades comprova al microscopi si el mapatge és complet, sense mesurar cap resultat clínic. Cap dels dos és una comparació aleatoritzada entre cirurgia guiada amb colorant i cirurgia no guiada que inclogui tant variables de recidiva com de la ferida, i aquest conjunt de dos estudis no inclou cap assaig d'aquest tipus.

Això permet fer tres afirmacions rigoroses a qualsevol persona que parli amb un cirurgià sobre les opcions d'ús del blau de metilè en el sinus pilonidal. Primera: un estudi de llarga durada, però no aleatoritzat, associa l'ús del colorant amb menys recidives, sobretot en les presentacions agudes, amb una gran incertesa. Segona: un petit estudi mecanístic mostra que la tinció amb colorant subestima l'extensió histològica de l'afectació, sense demostrar que les troballes microscòpiques addicionals causin recidives. Tercera: cap dels dos estudis avala afirmacions sobre la infecció de la ferida, la velocitat de cicatrització o les taxes de complicacions de la cirurgia guiada amb colorant, perquè cap dels dos va mesurar aquestes comparacions.

La pregunta pràctica que cal plantejar a la consulta és, per tant, concreta: atesa la tècnica prevista (cicatrització oberta, tancament o penjall), el cirurgià utilitza colorant per trobar els trajectes, i què fa amb el teixit sospitós no tenyit a la vora de la cavitat? Les proves atribueixen al colorant una associació plausible, però no demostrada, amb la recidiva, i una limitació documentada com a marcador anatòmic. Tot el que va més enllà d'això és una extrapolació.

Google AdSense